fbpx

La coca de Sant Joan, una dolça tradició

El món de les coques –especialment de les dolces-  te una llarga tradició als països de parla catalana, gaudeix una rellevància brillant. L’origen de la pastisseria es remunta  a l’ antiguitat. Per endolcir les coques i els pastissos  -quan encara no es coneixia el sucre-  s’utilitzava la mel. De fet, el sucre no es va conèixer fins molts anys més tard.

 

Les coques, dolces o bé salades, han estat sempre, des de la més llunyana antigor,  molt populars i freqüentment hom les relaciona amb  moltes festes populars i tradicionals. El Llibre de totes maneres de confits, del segle XV raona i evidencia aquest passat de poble precursor en la divulgació de l’art de la pastisseria.

 

Sant Joan és a tocar i, com tota festa, posseeix el seu particular símbol gastronòmic: la coca de Sant Joan. La coca de Sant Joan és una de les tantes menges populars i festives  -capellaneres o seglars-  que pertanyen al tendre paisatge que conforma la cuina dolça més tradicional. I parlo de paisatge tendre perquè el món dels dolços és el que més sovint ens apropa als nostres records d’infantesa.

 

Avui, la coca de Sant Joan segueix sent el protagonista preferit d’una revetlla que coincideix amb el dia més llarg i, al mateix temps, la nit més curta de l’any. Poques festes infonen, al nostre país, una atracció com aquesta. És la festa del foc i les fogueres, del solstici que marca el pas de la primavera a l’estiu, de la màgia i la seducció, un còctel de costums, creences i tradició, de màgia i seducció. D’àpats en companyonia i de coca i de petards.

 

Pel que sembla, antigament, les coques de Sant Joan acostumaven a ser rodones i contenien un petit buit en el seu interior. Avui, la seva forma és allargada, canònica i aproximadament de doble llargada que amplada. Abans, com tantes elaboracions dolces i de caire popular, les coques de Sant Joan es preparaven a les cases i es menjaven a l’aire lliure, en família o amb amics, ja que es suposava que menjar-les a casa, sols, portava malastrugança.

 

He provat, coques de Sant Joan de diferents aparences i menes. Evidentment, sempre dolces, ensucrades. La més comú de totes és la de fruita confitada. També se’n fan de poma  -en aquest cas, només de poma, sense ajuntar-hi altres fruites-  de crema, de pinyons i de llardons. Algunes, aromatitzades amb canyella, d’altres amb vainilla i, també, amb raspadura de llimona. La base tradicional és el brioix. Hi ha qui l’enriqueix amb flor de taronger  –agua de azahar-  i amb bona mantega.

Damunt del brioix m’hi agrada una lleugeríssima, quasi imperceptible coberta de massapà rebaixat amb un xic d’aigua que és el que li aporta una subtil sensació de cruixent en mossegar-la. Damunt d’aquesta fina capa de massapà hom hi posa la fruita confitada i, finalment, els pinyons. Just abans d’introduir la coca al forn s’hi reparteix sucre pel damunt.

 

Al Bahari Club, a la platja de Calella, farem sopar i revetlla. Acollir-vos-hi   -com sempre-  serà un goig i un plaer.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *