L’alvocat
Els mercats sempre han estat una imatge fidel de l’entorn on estan ubicats. Avui, en canvi, els nostres mercat es troben plens de productes originaris dels recons més diversos i llunyans. Els transports i els canvis demogràfics els han convertit en grans aparadors d’interculturalitat.
Des de qualsevol latitud els productes no només han viatjat sinó que s’han adaptat, i el temps els ha anat convertint de nous en vells, de rars en propis, de desconeguts en familiars. Avui, per exemple, ningú qüestiona la legitimitat de les albergínies –originàries de la Vall de l’Indus- dels tomàquets -procedents de Mèxic- de l’arròs -arribat del Sudest asiàtic- o dels cigrons -provinents de l’Orient Mitjà- com productes propis i consubstancials de la nostra cultura.
L’alvocat, originari de l’Amèrica Central -on ja s’hi cultivava abans de l’arribada dels espanyols i era molt apreciat entre maies i asteques- es començà a conrear i es va imposar amb rapidesa als Països Catalans i es convertí, a poc a poc, en protagonista de molts plats de la nostra cuina. La seva utilització, a mitjans dels seixanta, suposà una autèntica revolució ja que els seu exotisme feia del seu us un inevitable signe de modernitat i de canvi. En aquesta època de consolidació del turisme de platja, la copa de gambes amb alvocat i salsa rosa no podia faltar en la terrassa de cap hotel del litoral costaner.
Fruit de l’alvocater, de forma i mida similars a una pera o una llimona, l’alvocat lluu un color verd oliva, té tonalitats marronoses i un pinyol central molt gran. Exòtic i sensual, la seva textura posseeix la bondat de la bona mantega i, madur, un inconfusible gust d’avellana recent torrada. S’acostuma a menjar cru, en forma d’amanida i també se’n fan sopes, cremes, purés i postres. Forma part d’una llarga -inacabable- llista de fruites foranies tropicals que des de fa uns anys es van incorporant -a poc a poc, ineludiblement- a la nostra cuina quotidiana: kiwis / litxis / maracujàs / papaies / mangos / quinoes / xirimoies / babacos / kiwanos / tamarillos / guayabes / caramboles / cumquats / tamarindes / jujubes / nashis / rambutans / physalis o calamondins, entre d’altres.
El progrés -tan frangible com irrenunciable- comporta sovint fer quotidià el que era impensable, ens porta a casa de manera immediata el que és exòtic i forester, fa miques la llibertat com a il·lusió, la descoberta com a utopia. Avancem cap a una cuina plana que ho iguala tot. I això em desplau perquè ens allunya de la diversitat. Hi ha coses que només romandran atractives mentre es mantinguin pròpies i diferents. Imaginem-nos, per un moment, què passaria si tots els partits acabessin en empat.
Mai hauríem de renunciar a l’horitzó utòpic que significa rodar món per descobrir, percebre i somniar.
Josep Vilella
